Una novel·la de caràcter realista dins d’una quotidianitat quimèrica. Un català del segle XXI es veu traslladat sobtadament al segle XVI, a les terres gascones de Montaigne. Vivint aquesta situació incomprensible, s’integrarà a la vida que ara li toca viure i, durant uns mesos, es relacionarà íntimament amb Michel de Montaigne, la seva família i la gent que li treballa les terres.

Un retrat de proximitat del senyor Miquel, l’escriptor-filòsof, vivint el seu dia a dia, que mostra el seu capteniment i tracte, les seves virtuts i imperfeccions, el que diu i el que fa, el que n’opina de multitud de coses diferents, tal com fa en els Essais. La novel·la descriu així mateix la vida diària dels pagesos de Montaigne, les seves vicissituds, el seu tarannà, les seves penes i alegries i la seva relació amb l’amo, el senyor de Montaigne.

Després de tenir durant anys els Essais com a un dels principals llibres de capçalera, se m’ocorregué d’anotar les frases de Michel de Montaigne que més em colpien, tant si hi estava d’acord com si no.

Quan en vaig aplegar un bon recull, se’m presentà el problema de quina forma donar a l’escrit. La idea inicial era anotar literalment cadascuna de les frases i posar el meu comentari a continuació. I així ho vaig anar fent. A mesura que les escrivia, aplaudint o portant la contrària al gran autor, lloant-lo o discutint amb ell, profunditzava més i més en la seva ànima. Si més no, era el que jo sentia. En haver d’explicar les discrepàncies i els aplaudiments que em provocava el gran home, m’envaí la sensació que a cada resposta que jo donava a les seves frases, més l’anava coneixent, fins al punt que la frustració de no poder conversar en persona amb ell se’m féu punyent.

Fou aleshores que se’m despertà l’esperit de faulista. Perquè no imaginar una situació en què la conversa fos possible i creïble alhora? Es podia aconseguir?

La primera resposta que em vingué al cap provenia de la banda onírica, és clar: una conversa amb Michel de Montaigne en somnis.

Era massa fàcil, però. Em seduïa poc. Havia de ser quelcom de més real. I, a més, ja que hi érem, i després del que havia après de la vida del gran escriptor, majorment de la seva mà, no volia que el relat que jo pogués fer es reduís només a una mera conversa, sinó més aviat que recollís una certa convivència amb ell. La solució que vaig idear per intentar d’aconseguir-ho és la part més difícil de la novel·la, ben cert, com no podia ser d’altra manera, tanmateix.

Als Essais, d’altra banda, Montaigne amb prou feines parla de la gent que l’envoltà quotidianament, sempre embrancat l’autor en els alts pensaments clàssics que omplen les seves pàgines, o expressant fredament les seves pròpies virtuts i defectes, o, simplement, les seves opinions sobre qualsevol assumpte.

Amb el que diu, per exemple, de la seva dona, dels seus fills morts, dels seus germans, de la seva filla vivent i de la gent que li treballava les terres del seu mas senyorial, amb prou feines ompliríem mitja plana.

Per tant, si més no per a la imaginació, el terreny estava ben adobat.

La novel·la, que pretén ser històrica, fou la primera que vaig escriure i, com és lògic, pateix de defectes típics de la manca d’ofici. Avui podria refer-la, assajar de fer-la millor. Tanmateix, seria impossible que la nova versió dugués ja la càrrega de passió amb què la vaig escriure. A més, sento pregonament la màxima de Goethe, que diu, si fa no fa, que els llibres que escrivim són per a nosaltres com la pell per a les serps, que la muden, que se la desprenen fregant-se amb els branquillons i pedres de les senderes per cedir el pas a una de nova.