Johann Georg Leopold Mozart, pare i mentor del genial músic Wolfgang Mozart, nasqué l’any 1719 a la ciutat lliure d’Augsburg, a la Suàbia bavaresa, a poc més de seixanta-cinc quilòmetres de Munic.

De família humil, tirà endavant a la vida per si mateix i es convertí en un músic prominent de la Cort arquebisbal de Salzburg. Fou primer violinista i compositor de l’orquestra del principat i ocupà el càrrec de sotsdirector de la Capella musical de la ciutat. Va compondre cap a cent-cinquanta obres, entre misses solemnes, simfonies, concerts i divertimentos. A banda de l’educació del seu gran fill, la principal aportació de Leopold a la música fou el tractat de violí Escola de Violí, que es convertí en un èxit de vendes i es traduí als principals idiomes europeus, gaudint de nombroses reedicions. D’ençà de la seva aparició l’any 1756, any del naixement de Wolfgang, tot aquell que es volia dedicar a l’art de violí estudiava amb aplicació aquell magnífic tractat.

La seva vida fins aleshores fou la que Leopold Mozart havia desitjat: prosperar mitjançant la música i el seu esforç personal.

No es pot dir que l’arribada al món de Wolfgang ho espatllés tot, però sí que capgirà completament la vida dels seus. El propòsit vital de Leopold canvià a mesura que el nen creixia i mostrava les seves qualitats excepcionals pel que fa a la música.

Val a dir que Leopold, tot i no sentir simpatia per la gent d’església, creia profundament en Déu. Catòlic practicant, es confessava i combregava amb assiduitat. Així, davant la capacitat prodigiosa del seu fill, sentí com a un mandat diví ocupar-se de la bona marxa del seu progrés musical i, així mateix, mostrar-lo al món.

Quin hauria estat el progrés de Wolfgang en cas de no haver tingut un professor de música tan prominent com a pare? Una bona qüestió de difícil resposta.

Cal jutjar els esdeveniments d’altres temps dins el seu context, no des de l’actualitat. De dins estant, coneixent les circumstàncies imperants a l’època que observem. L’única sortida professional que s’oferia als músics d’aleshores era el de posar-se al servei de gent poderosa, ja fos integrats en alguna orquestra o com a músics al servei de la noblesa imperant. Per aconseguir-ho, calia fer-se conèixer. Per tant, la majoria dels músics eren vistos com a servents d’algú poderós, com així era en realitat. Tinguem present que Wolfgang, ja de gran, fou dels primers músics a donar concerts de piano cobrant entrada, cosa gairebé mai no vista a l’època. Si tocaven per a la noblesa i gent principal, el costum era donar als músics una mena de propina, que variava segons la gasiveria del prohom que oferia el concert. Els únics que actuaven a preu fet eren els compositors d’òpera i els cantants que les interpretaven. Els compositors de música orquestral publicaven la seva obra, i només els més coneguts en treien algun benefici.

Leopold Mozart començà a viatjar amb els seus fills per presentar-los al món i, així mateix, per poder-ne treure tot el que pogués. La seva filla Marianne, cinc anys més gran que Wolfgang, era així mateix una intèrpret de piano excepcional. Només això, però, que tampoc no és poc. Ni componia ni improvisava, com feia el seu germà. Gaudia interpretant magistralment l’obra d’altres.

De l’èxit que obtingueren allà on anaren, les Corts més principals d’Europa, les cròniques de l’època en donen fe. És ben cert que el motiu principal del seu èxit inicial fou la curta edat de Wolfgang, encara menor de deu anys. Aquell nap-buf tan eixerit que tocava com ho devien fer els àngels, fou, més que res, una curiositat per a la majoria dels oients, tret dels músics, que van reconèixer de seguida, a voltes amb admiració i sovint amb enveja, l’extrema capacitat musical d’aquell nen, que tocava a primer cop d’ull les partitures que li posaven al davant, que improvisava mestrívolament i que duia a música excelsa qualsevol tonada que li proposessin.

I feia bé Leopold en arreplegar tots els diners que podia, perquè llavors viatjar resultava caríssim. Tant el primer viatge a la Cort Imperial de Viena com el subsegüent, la gran volta per Europa que durà vora tres anys i mig, tret dels d’Itàlia viatjaren els quatre: Leopold, Anna Maria, la seva esposa i mare de Wolfgang i Marianne, i els dos fills. No obstant la ingent despesa que provocà el gran viatge, que els dugué als principats de l’Oest d’Alemanya, a Brussel·les, París, Londres, La Haia i Suïssa, la previsió i bon govern de Leopold els feu tornar a casa amb la bossa ben plena.

I vet aquí que el fet d’haver guanyat molts diners amb la gran volta, ha dut a molts que es consideren intèrprets infal·libles de la història a qualificar Leopold d’explotador dels seus fills, sobretot de Wolfgang. Com es pot ser tan vil? Només la manca d’enteniment de qui ho afirma ho pot explicar. Que potser Leopold es féu una torreta amb els guanys del gran viatge? No, senyors pedants i saberuts, Leopold els invertí tots en el progrés de Wolfgang, primer en els viatges a Itàlia, i després en els que emprengué Wolfgang tot sol, o en aquell malaurat que realitzà amb la seva mare a París, on ella morí.

També s’ha presentat Leopold Mozart com un home autoritari i sever, el record del qual perseguí Wolfgang tota la vida, traumatitzant-lo. Veient el capteniment que mostrà Wolfgang durant els trenta-sis anys que visqué, hom diria que no ho va ser prou, Leopold, de sever i autoritari amb Wolfgang. Tret de la música, en la que probablement ha estat el músic més gran que mai hagi existit, el capteniment de Wolfgang fou sempre el d’una criatura. Aquest enorme contrast fa de Wolfgang Mozart un ser enigmàtic.

Quan Wolfgang s’escapolí del bon control de Leopold i anà a córrer món tot sol, senyors catedràtics, la seva vida personal fou un desgavell de bajanades. Sempre, repeteixo, deixant de banda la grandiositat de la seva obra musical, que no deixà de créixer en cap moment.

Leopold acabà la seva vida sol i arruïnat. Vidu, amb Wolfgang vivint a Viena i Nannerl visquent ben casada a St Gilgen, a trenta quilòmetres de distància de Salzburg. Carregat de deutes pels viatges poc profitosos de Wolfgang, sobretot el de París, Leopold morí de mals renals i cardíacs, sense especificar, el vint-i-vuit de maig de 1787, a seixanta-set anys.

Allà acabà una vida admirable i esforçada, digna i molt honorable, que només darrerament comença a ser considerada en el seu just valor.